Posto questa bellissima poesia presa dal fondo e inserita da Qoelèt
CRISTIANI TUTI I DI'
Apèna levà su,
co i oci ancòra tuti scarpelà,
naltri tusiti
a pociàvimo i dii inte a' pidela
de l'acquasanta.
Se fasìvimo el sègno de la cròse.
E disìvimo su
le orassiòn de a' matina.
E anca a tola, in pie,
me nona la fasèa
che tuti se segnasse .
So a' poènta che calava inte la late,
tra i fumi de 'a menestra,
sòra el pocèto lustro.
"Bisogna dirghe grassie e ogni dì
al Paròn che fa piòvare
e fa spuntare tuto da sòto tera.
Lu el laòra senpre,
anca quando noialtri
ocòre ca dormimo".
Mi no vedevo l'òra
che vegnèsse el tersèto
sòto el pòrtego o in stala.
Dopo, ghe jera
calcossa da magnare
e se sugava
e se sentiva storie.
Me nono in senociòn
par tera, ciò, no 'l se stufava mai,
anca par tre coròne.
M'incantava i misteri,
me confondèvo con el Padrenostro,
spessegavo co 'e Ave.
Jero contènto al Gloria
parchè parèa finìo.
Slongavo i esse de le Litanie
co fa sa slissigasse.
E pi de qualche volta
a ciapàvimo sono...
anca me nono.
Con dò lumète a ojo,
pa nò sbrissiare lòngo la stradela
o sporcarse le scarpe int'el pantàan
o bagnarle de aguasso,
'ndavimo a Messa Prima la Domènega.
Là davanti me nona,
de drio me mama
e in meso tuti i altri.
A parlàvimo pòco
e sottoòse.
E la Festa nessuni lavorava.
Sòlo se l'Arsiprete
el ne dava el permèsso
parchè sòto la piòva
el fèn no se smarsisse.
E se viveva come Dio comanda
e se fasèva tuto da cristiani
e se capiva che salvare l'ànima
el se el laòro de tuti i laorari.